Des de carlestubert.com considerem l'Empordà com un territori únic i ric en tots els àmbits i, en particular, el turístic. La manca de gestió pública del turisme sobre aquesta marca o territori fa que fins i tot puntualment puguis perdre les esperances. Les evidències però ens demostren que un Empordà únic, per la seva realitat geopolítica, i ric, per les diferents inversions que s´hi executen, és possible. Els nous lideratges empresarials Txots sidreria Enjoy It Restaurant Josep Maria Isern de Croaks i buffala, són només alguns exemples de negocis de restauració turísitcs iniciats a l'Empordà i amb una clara vocació expansiva gràcies al seu model de negoci turístic. Altres projectes com PERALADA RESORT , elBulliFoundation , Aigua Vilajuïga , DO Empordà o Centre Comercial Gran Jonquera són nous actius i atractius que es sumen a la ja coneguda i existent riquesa turística empordanesa des de fa anys: Fundació Gala-Salvador Dalí , Costa Brava Girona Tourist Board , distincions The MICHELIN Guide , Itinerànnia, xarxa de senders, parcs naturals, cultura greco romànica i tot el seu llegat, així com la riquesa (platges, boscos, muntanya, restaurants, allotjaments, arquitectura, agricultura, identitat...) dels 104 municipis que conformen l'Empordà.
El turisme és una de les indústries més grans i de major creixement en el món. Són milions les persones que van a destinacions diverses tot generant ingressos econòmics, oportunitats laborals i promovent intercanvis culturals. Hi ha però una creixent preocupació per aquest creixement i pel que suposadament genera tot provocant el moviment turismofòbic. Un tema que vam exposar en el nostre article: Overtourism o sistema? Malgrat el concepte de turisme sostenible existeix de fa molts anys, és en aquest contexte de conflicte on apareix com a una alternativa on el seu objectiu és minimitzar els efectes adversos del turisme convencional al mateix temps que es maximitzen els beneficis per les destinacions receptores i el seu entorn natural. És a dir, un equilibri entre les necessitats actuals del turisme i la preservació dels recursos per a les generacions futures. El concepte de turisme sostenible es basa en 3 pilars fonamentals: Econòmic, social i ambiental. Nosaltres creiem en la sostenibilitat però és el món i el sistema sostenible? El canvi climàtic, la pèrdua de biodiversitat i la sobreexplotació dels recursos amenacen destinacions i societat per una mala gestió turística i social. Com que suposadament, i segons tendències exposades per experts, el turisme sostenible no és una tendència passatgera, especialment en mil·lenials i generació Z, sectors privats i governs han començat a implementar polítiques que fomenten pràctiques sostenibles. Això inclou la creació de certificacions ecològiques per a allotjaments i operadors turístics, la promoció de destinacions que limiten el nombre de visitants i el suport a iniciatives que protegeixen la biodiversitat i les cultures locals.
Fa uns anys Catalunya va aplicar el que es coneix com a #taxaturística : Un impost sobre les estades en establiments turístics que grava la singular capacitat econòmica de les persones físiques i que es posa de manifest amb l'estada en els establiments subjectes a l'impost. L’impost també pretenia internalitzar les possibles externalitats que el turisme pot causar en les zones d’alta concentració turística. Aquest punt però considerem que ha quedat molt ambigu o amb falta de comunicació sobre les actuacions de millora. Els ingressos provinents d'aquest impost resten afectats a la dotació del Fons per al foment del turisme per a atendre les finalitats que s'hi determinen: Millores en equipaments, promoció, entre d'altres. Aquesta taxa o impost, com tot, inicialment va ser molt criticada i pressumptament suposava un fre en la demanda. Però a dia d'avui els allotjaments turístics viuen ocupacions històriques i sembla que serà una tendència creixent. Malgrat Catalunya va ser pionera a l'estat en l'aplicació de la taxa ja són moltes les comunitats que ho han anat implantant però no com una eina de fre en la demanda sinó com una font de finançament en l'àmbit turístic i de gestió pública del mateix.
En ple mes d'agost ens atrevim a parlar de la fi de l'hostaleria vocacional. Ja és ben sabut que darrerament es parla de la falta de professionals que es vulguin dedicar a l'hostaleria. I aquí ja no val el tema de les jornades horribles i llargues o un salari mediocre. Cada cop més són les empreses que respecten les condicions horàries de jornades laborals i la majoria de sous estan per sobre conveni. Durant tot l'any estem gestionant equips per diferents locals hostalers i podem dir que els problemes d'avui són pocs en comparació amb els que hi haurà en un futur inmediat. I és que la vocació hostalera és totalment residual i un sector amb gran demanda tindrà una gran mancança de servei i generant un caos laboral en el sector. Seguidament exposem els 10 motius que considerem que provoquen aquesta situació són:
LLEI 15/2020, del 22 de desembre, de les àrees de promoció econòmica urbana és el resultat d'una lluita associativa i fundacional de molts i molts anys. Com a gestor d'entitats associatives vaig viure molt d'aprop aquesta lluita i la vam reivindicar de forma constant i principalment des de la Fundació Comerç Ciutadà i Agecu (Associación de Gerentes Españoles de Centros Urbanos). El model de referència internacional per a la gestió de les grans àrees comercials és el dels Business Improvement Districts (BID). Els BID són organitzacions dirigides de manera privada, però creades amb l’aprovació de les autoritats locals quan la majoria de propietaris o empresaris d’una zona perfectament delimitada acorden, per mitjà d’un procés formal de votació amb garanties de participació per a tots els afectats, pagar una quota o recàrrec obligatori amb la finalitat d’oferir serveis addicionals dirigits a la promoció o la revitalització d’aquella àrea. Els BID s’estan implantant en centres urbans, barris, polígons industrials, parcs de negocis, petites ciutats de zones rurals, i també en altres àrees d’importància estratègica per al desenvolupament territorial.
Ja fa uns anys em vaig graduar amb el Máster Universitari en Direcció i Planificació del Turisme a Universitat de Girona . En aquella època i recent graduat tenia conceptes teòrics que encara no sabia com aplicar en la direcció i planificació turística de les destinacions. Afortunadament la trajectòria professional m'ha permès conèixer l'àmbit públic, el mixte i especialment el privat. I això em porta de nou a aquest article d'opinió i reflexió: Si no hi ha planificació no hi ha destinació, per tant, adéu Empordà. Ara fa un any i mig escrivia l'article que us enllaço a linkedinn i al meu blog personal EMPORDÀ ON ETS? UNA MARCA NO MARCA | Carles Tubert- Certificació en sostenibilitat Biosphere i assessorament hostaler . Un article de reflexió i amb aportacions però que 18 mesos després i vivint i coneixent la realitat territorial interpreto que tot segueix igual. I això no em desmotiva ans el contrari, m'aporta de nou coneixement per dir les coses ben clares i amb constructivitat.
Conduint per les carreteres de l'Empordà, la comarca d'entrada al país, ja no només pots veure abocaments incontrolats varis i brutícia sinó que ara també hem vist que han aparegut nous ínputs de turismofòbia cap a un dels nostres principals mercats emissors de turisme, França. Tant a la N-II, a l'inici de la circumvalació de Figueres cap a Roses com a la Ctra. de Palau Savardera a Castelló d'Empúries (en ple parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà) hem pogut veure els escrits que visiualitzeu a la imatge. Una mostra de turismofòbia que ens demostra la poca consciència o ignorància de la indústria de serveis i del seu principal mercat emissor de la que depèn la nostra comarca per part dels seus autors. Ja tansols "les français dehors" és malsonant pels que ens dediquem al sector i considerem que totalment il·lògic. Però la sorpresa encara és més flaegrant quan al costat d'aquestes paraules s'hi manifesta el lema "independència". És a dir, una turismofòbia ideològica. Sincerament, creiem que si cal relacionar la turismofòbia amb la independència tenim un greu problema de país.
Fa unes setmanes llegia un article del President de Lead To Change, Xavier Marcet , sobre tipus de gestió on comparava el ‘Management’ del sentit comú Vs el ‘Management’ prét-à-porter. Una lectura obligada i que em va fer sentir que encara es té en compte el sentit comú en aquesta societat, i com diu, és que no pensar ens fa mediocres. Dit això, vaig pensar en un discurs similar però basat en la societat popular i el turisme i que exposo en aquest post / article tot basat-me en el que considero una corrent de pensament i actuació popular: el motivacionisme prét-à-porter. Un motivacionisme basat en l’influencisme, el show off, el ”llepaculisme”, la pirotècnia i tota una sèrie d’actituds que creuen que les solucions venen d’aplicar metodologies salvadores amb receptes infal·libles. Amb importants empatxades d’indicadors, reunions i molts propòsits tamany pòster tot construint coliseus amb autoajuda.
Habitualment llegeixo publicacions d’un referent en esdeveniment de turisme Esportiu com és Maurici Carbó Lisbona . Envejant sanament moltes de les coses que veig per la seva potencialitat, pressupost i èxit, no em reprimeixo en seguir intentant desenvolupar propostes interessants pel turisme esportiu/actiu en la nostra petita realitat territorial i que envolta el Centre Esportiu, d’oci i restauració Brascó Cap de Creus i que gestionem des de carlestubert.com. Amb molts intents previs de crear producte o esdeveniments que més enllà de les nostres pròpies instal·lacions, tinguin també en compte el seu entorn, sempre ens hem trobat amb debilitats tipus pressupost, ubicació, burocràcia, permisos, entre d’altres. Un conjunt de traves que ens han fet desistir provisionalment. Però en aquesta lluita per seguir volent crear productes i/o experiències esportives és on ha aparegut una eina fins ara desconeguda per nosaltres, Open Trail Races o més conegut com OTR.
La multiplicitat d’entitats amb els mateixos objectius centrarà l’article segon de l’asSOSciacionisme. La gestió associativa que durant molts anys vam portar en l’àmbit del comerç i la hostaleria ens ha permès conèixer bé aquesta realitat i seguidament exposem motius i reflexió. Com ja vam comentar en l’article 1, que pots recuperar al nostre blog www.carlestubert.com , Catalunya té una forta tradició associativa. Però aquesta tradició té els seus pros i els seus contres.
Des de carlestubert.com darrerament ens hem presentat a diferents licitacions de l'administració. Tota una gestió burocràtica (dades, declaracions, reli...) per optar a una licitació de prestació de serveis. D'una en som perdedors i de l'altra n'estem a l'espera. Una era d'assessorament i l'altra de proveïment de carpes. Com hem citat, la d'assessorament l'hem perdut. Però és realment perdre? Sincerament pensem que el sistema basat en preu no és el més adient en aquest ampli ventall de licitacions que s'han obert amb els fons europeus o altres assessoraments relacionats. Els Plecs de Prescripcions Tècniques o Administratives marquen uns paràmetres, inclòs el de les hores a dedicar i el seu corresponent preu. Com a resultat es calcula fins i tot el benefici industrial.
En molts articles motivadors a linkedin o bé en diferents jornades es parla del talent i la retenció del mateix com un gran repte pels diferents sectors. Es descriu talent com una especial aptitud intel·lectual, natural o adquirida, per a realitzar tasques que, en general, requereixen una elevada participació de continguts de tot tipus. En molts articles, debats, jornades, fòrums... els ponents parlen del talent com un element extern, un factor humà contractat. Però la realitat de molta hostaleria comarcal o de destinacions estacionalitzades o per nosaltres "temporalitzades" és d'un altre model. Considerem que en l'hostaleria el talent es trobarà segons el model de gestió dels negocis. I, en diferenciem dos tipus: 1- Hostaleria familiar 2- Grans grups hostalers (Hotels, restaurants...)